The Valley of the Dead
2007/04/27 No comments yetQuin títol més estrany per un post, no? 
No us preocupeu però, m’estic referint al parc natural (Death Valley National Park). A l’arribar aquí, aviat vaig veure que Califòrnia bàsicament és un desert immens. Tan bon punt t’allunyes de les grans metròpolis com Los Angeles o San Francisco, no hi ha pas gran cosa. Hi ha una superfície immensa de terra erma on s’hi poden trobar petits poblets dispersats. Això em va sorprendre, i després del xoc inicial vaig comprendre que precisament aquesta era una de les atraccions d’aquesta terra. Aquest tipus de paisatge comença quan et separes el més mínim de la costa; per això hi trobem tants parcs nacionals:
- Joshua tree
- Death valley
- Yosemite
- Sequoia
- Mojave
Durant el quadrimestre d’hivern vaig tenir prou temps per visitar els 2 primers parcs de la llista anterior. I pel què he vist de moment, es tracten bàsicament de diferents tipus de deserts: buits però amb el seu atractiu; la veritat és que són preciosos. Cadascun té els seus encants propis. Per exemple, al Joshua Tree National Park, hi ha els inconfusibles arbres de Joshua; que són una mescla estranya entre arbre i cactus; si n’heu sentit a parlar prèviament segurament serà a causa del famós àlbum de U2. El Joshua Park també és el lloc perfecte per anar a escalar; això si, a part dels munts de roques i els arbres no hi ha absolutament res més.
Una buidor semblant la podem trobar a la vall de la mort (Death Valley). Es tracta d’un lloc tan agressiu i erosiu que no hi ha gaires espècies vives que hi puguin sobreviure. El cap de setmana que hi vam anar, vam passar d’una calor intensa el primer matí, a un vent gelat tan bon punt el sol es va apropar a l’horitzó, cap a una pluja intensa durant la nit seguida per inundacions el dia següent i finalment una mica de neu. Ja veieu que el clima és extrem.
Dins d’aquesta vall, el clima condiciona l’entorn i transforma diverses àrees pròximes en paisatges de característiques molt diferents en un espai tan reduït com ho podria ser la Cerdanya. La major part del parc consisteix en el típic desert pla i rocós, però en aquest cas dista bastant de ser pla. A causa d’aquestes pluges intenses els xaragalls són nombrosos, la qual cosa fa que sigui completament inaccessible. Pel què he dit fins ara sembla que l’aigua hi sigui abundant, però no és pas així: hi plou molt poc però de forma molt intensa. En el passat si que hi havia aigua abundant, però avui en dia gairebé no n’hi ha, tot i estar situada gran part de la vall per sota el nivell del mar. Les restes d’aquesta aigua en un passat són òbvies al veure les vastes superfícies de sal blanca. Però això no és tot, un parell de kilòmetres més avall hi ha el típic paisatge d’un desert Africà: immenses dunes de sorra. I per fer les coses més enrevessades, tota la vall està envoltada per grans montanyes que en alguns casos tenen uns tons vermellosos com si estiguessin parcialment fetes d’argila. Tal com l’he descrit pot semblar un paisatge estrany, però diria que no te’n pots fer una idea clara fins que no ho has vist amb els teus propis ulls. Sens dubte, es tracta d’un indret extrem; i deixeu-me dir que trobo el seu nom increïblement adequat.
D’on jo vinc, no tenim pas aquest tipus de paisatges; pots allunyar-te de les grans ciutats però vagis on vagis estaràs rodejat per conreus diversos i segurament el pròxim poble estigui a menys de 15 minuts en cotxe. Potser és per això, que vaig trobar la immensitat i la buidor del paisatge tan sobreacollidores. Em vaig sentir tant petit i superflu…
Donat que no tinc clara la durada de la meva estança a Califòrnia, ja estem preparant el nostre pròxim viatge, que molt probablement serà al Sequoia Park. No patiu, us mantindré informats!
TrackBack URI