skip to content

California dreamin’

by ViTo • October 5, 2006 Comments off

14 de Setembre 10:05. El meu avió surt de Barcelona cap a Los Angeles via Frankfurt. Serà un llarg viatge de 14 hores. Aquest és el meu primer vol transoceànic. Nerviós? No massa; potser he hagut de fer masses coses aquests últims dies. En total som 3 els qui agafem aquest avió per tal de començar una nova vida a Amèrica. El Roger és de lluny qui està més nerviós. Serà la primera vegada que se’n vagi de casa durant tant de temps. D’altra banda, el Javi al no ser de Barcelona ja porta 5 anys vivint sol a Barcelona mentre estudiava. I en el meu cas passa el mateix després de 2 anys a Stuttgart. A dos quarts de nou, tots ja hem arribat a l’aeroport i estem preparats. Resulta que la nostra estimada Barcelona no ens vol deixar marxar, ja que s’ha posat a diluviar. El nostre vol ha sofert un retard d’una mica més d’una hora. Una bona manera de començar :-(. Aterrem a Frankfurt a les 14:15 quan ho havíem de fer a les 13:05. No cal que digui que hem perdut l’enllaç: el vol LH451. I ara què fem? La gent de Lufthansa ens han enrutat automàticament al vol de les 17:00 cap a Chicago i des d’allà volarem cap a Los Angeles.

En principi hauríem de tenir temps de sobres (3 hores) a Frankfurt fins el moment de l’embarcament, però els nostres bitllets ja no serveixen i ens n’han de donar de nous. Ràpidament trobem el mostrador adequat i només hi una dotzena de persones esperant. Sembla que haurem d’esperar una mica. Cap problema. Durant l’espera, podem veure tot tipus de persones, des dels executius que volen en classe business que no cal que esperin ja que disposen del seu propi mostrador fins al típic Americà indignadíssim perquè aquesta situació és intolerable. Nosaltres simplement esperem resignats; en silenci. Dues hores més tard encara estem a la mateixa cua. Arribat cert punt, em pregunto si es tracta d’una emboscada. Ja sabeu, el típic programa de televisió on et posen a prova (en aquest cas, la nostra paciència). Passades les 16.45 finalment obtenim els nous bitllets. Tenim menys de 20 minuts per pujar a l’avió. L’aeroport de Frankfurt és inmens i no tenim ni idea d’on anar. Crec que aquest és l’únic motiu pel qual no ens posem a correr desesperadament. Les 16:55, finalment trobem el lloc. Encara hem de passar els controls de seguretat. Els hi preguntem als vigilants si ens podem saltar la cua degut a la nostra situació. “No pas, no seria just per l’altra gent“. pfff! Que tenen pressa ells? A mi no m’ho sembla pas… Ens veig perdent l’avió per segona vegada.Soprenentment, aquest vegada una cua de 50 persones la fem en menys de 10 minuts, i podem embarcar a temps. Ho hem aconseguit!

Encara no, per davant tenim un vol de 10 hores. Tenia la impressió que seria una tortura, però no està pas tant malament ja que el seient del costat està buit. Les hostesses són extremadament amables i freqüentment serveixen begudes i aperitius. El temps passa a poc a poc… no passa res. Després de dues pel·lícules encara no hem arribat. Comença a ser molest. Al monitor de TV ara hi podem veure l’itinerari del viatge amb un petit avionet indicant la nostra posició actual. Sorprenentment, volem per sobre del Regne Unit i fins i tot per sobre de Groenlàndia. Tal com ho veig jo, no em sembla pas el cami més curt. Després de reflexionar-ho una estona, veig que es deu a la projecció dels mapes que no reflecteixen adequadament la curvatura de la terra. Com a mínim he estat entretingut una estoneta 😉 Segons el monitor, la temperatura externa és de -60ºC. Potser aquest és el motiu pel qual tinc tant fred. Estic embolicat amb dues mantes i tot i així tinc fred. Em sembla que podria tenir febre.

De sobte, Califòrnia ja no sembla tan bona idea. Tinc la sensació de que el viatge és interminable; he arribat al punt en el qual ja no puc seure més. Em fa mal el cul, les cames i els peus. I a sobre no he pogut dormir gens ni mica en tot el viatge. Força estona després finalment arribem a Chicago. Son les 20:00 hora local i ja és fosc a fora. Estem cansats ja que per nosaltres són les 3 del matí. No estem segurs de què fer ni on anar. Resulta que aquest aeroport és immens, però no com el de Frankfurt, sinó potser 3 vegades més gran. Fins i tot hem d’agafar una espècie de metro per fer el canvi de terminals. El pròxim avió s’enlaira a les 22:55 així que tenim temps de sobres per descansar. Però…

Hem de passar el control d’immigració. En aquest moment, m’adono que hi ha una gran diferència de tracte entre els ciutadans americans i els aliens (aquesta és la categoria a la qual pertanyem). A l’avió ja ens han explicat una mica per sobre els formularis obligatoris, com el I94 que seran grapats al nostre passaport durant tot el temps que estiguem a USA. Els nostres visats estan en regla, per tant hauria de ser un momentet. Tanmateix, quan el responsable d’immigració em crida ni tan sols em mira i només diu alguna cosa incomprensible. Tinc la sensació que ha tingut un dia horrible i que simplement es vol desfer de mi. Li dono el passaport amb la documentació necessària grapada i dins d’un sobre (així és tal com m’ho van donar a mi a l’ambaixada de Madrid). Literalment estripa el sobre i part dels documents i em pregunta “Què és això?” No estic segur de què contestar. No repeteix aquest procediment un munt de vegades al dia? Està de broma? Per la seva cara no m’ho sembla pas… La meva resposta sona com una pregunta ¿el meu visat? Ni contesta, simplement va a la seva. Em sembla que he contestat correctament 😉 Aquesta situació desagradable (almenys per mi) es prolonga durant una estona i finalment em deixen entrar als Estats Units. Aquesta serà la meva primera vegada. Tampoc m’esperava a algú donant-me la benvinguda a la terra promesa, però em sento una mica decebut.

Recollim el nostre equipatge que sorprenentment no s’ha extraviat i el tornem a facturar pel pròxim vol amb United Airlines (UA131). Ara ja caminem com zombis per l’aeroport. Són les 5:00 per nosaltres. Un altre control i una altra espera. Ja m’hi estic acostumant. Pugem a l’avió i ens informen que la durada d’aquest vol serà de 4 hores, i a sobre no ens posaran cap pel·lícula. No té gaire bona pint. Resulta que estic tan cansat que m’adormo la major part del viatge. Quan em desperto ja estem aterrant, ha estat com una teletransportació. La primera cosa que ens ha sortit bé. L’hora d’aterratge són les 00:30 hora local (o 9:45 hora nostra). L’Albert i el Pere aviat ens passen a recollir (moltes gràcies nois!), però l’equipatge no apareix. De 6 maletes que duiem només una ha arribat a LA. Esperem. Seguim esperant. Després de dues hores d’obervar maletes fent voltes decidim anar cap a casa.

Conclusió: un viatge de 27 hores gairebé sense dormir no és pas la millor manera de començar una nova vida a Amèrica. Estic exhaust, i tanmateix no m’importa: Això serà genial. Ja he arribat Califòrnia!

Let’s start California dreaming’…